Mitja de Sant Cugat, alegria i tristesa alhora

Sé que ja hauria d'haver escrit l'entrada de la Mitja Marató de Sant Cugat, i com que ja estava rebent pressions per part de la Lara per escriure-la, he decidit que aquest matí era un bon moment per posar-me mans a l'obra.

Abans de començar amb la crònica de la cursa, vull donar les meves condolències a la família i amics del corredor que, malauradament, va morir just a l'arribar a la meta. La veritat és que quan l' "speaker" ho va anunciar, no m'ho podia creure. Estava molt contenta per haver acabat la cursa, però aquest sentiment es va esfumar en segons quan ho vam saber. El fondisme és un esport exigent i sacrificat, i córrer una distància de 21097m no és cap tonteria, s'ha de tenir tot molt ben estudiat i no s'hi valen experiments ni provar res nou durant la cursa. 

Dit això, comencem amb la crònica. El diumenge 29 de setembre es corria a Sant Cugat una de les primeres mitges maratons de la temporada. Val a dir que aquesta era una cursa que no estava planejada en el nostre calendari, però després del "fiasco" de Sant Joan Despí, havíem de treure'ns l'espineta d'alguna manera. Sant Cugat és un poble preciós, i la veritat és que el recorregut el vaig disfrutar molt. Això sí, si alguna vegada us decidiu a córrer aquesta mitja, aviso: Sant Cugat no és pla. 

Des del dimecres de la mateixa setmana de la cursa m'acompanyava un encostipat (que encara avui és present) i també un dolor muscular a la part posterior del genoll, que apareixia quan començava a trotar, així que tenia moltes probabilitats d'haver d'abandonar. Diumenge es va aixecar amb bon temps, pocs núvols i una calor que ja vam preveure que ens faria a guitza. Vam arribar amb temps per poder aparcar bé el cotxe, situar-nos, calentar... Objectiu? El que la cama em deixés, i sobretot, sense forçar.

Molt bon ambient de cursa, bona organització i bastanta gent animant durant molta part del recorregut, que sempre és d'agrair. Des d'abans dels primers 5 quilòmetres, el famós dolor muscular va fer acte de presència, així que ja creia que en menys de mitja hora hauria de dir adéu al fet de córrer la cursa. Però vaig ralentir el temps, poc a poc va desaparèixer i... vaig poder acabar-la! I la veritat és que la distància no se'm va fer pesada en cap moment, tot el contrari, vaig gaudir-la molt. 

En quant als temps, van ser:

Lara: 1:38:47

Míriam: 2:01:21

En el meu cas, no puc demanar més, si tenim en compte les circumstàncies i el recorregut. I què me'n dieu del crono de la Lara? Aquesta va ser la recompensa:

SEGONA CLASSIFICADA EN LA SEVA CATEGORIA!!! Segons el que ella explica, quan va veure que el seu nom estava a la llista de les guanyadores, va al·lucinar, va ser tota una sorpresa, i vet aquí... copa "al canto"! S'ho mereix, és una súper campiona! FELICITATS!!

I un cop acabada la cursa, vam poder tastar el batut recuperador que ens vam dur de casa ja preparat i que us va presentar la Lara en l'última entrada del blog. El resultat: boníssim!!! Tot i que darrerament hem fet un canvi: hem substituït els cereals normals per cereals per a bebès (que nutricionalment són millors i a més són més fàcils de barrejar amb els altres ingredients), tot i que encara no l'hem tastat, a veure què tal queda. Aquí teniu un parell de fotos bebent el super recuperador:

Aquesta setmana tenim la 6a cursa Lluís Companys, una cursa de 8 quilòmetres per la zona de Montjuïc. 

Fins la pròxima! (que l'escriurà la Lara, segur!)