Bé. Ha passat ja una setmanades que vam
aconseguir realitzar el nostre gran repte i avui per fi he trobat un
forat per poder redactar la història d'aquesta primera marató. He
decidit que faria una crònica individual perquè es tracta d'una
experiència molt personal i cadascuna de les dues l'ha viscuda des de la
seva eprspectiva.
Es
pot dir que aquesta marató va començar el dia que se'ns va passar pel
cap que havíem de fer un salt a la gran distància, als 42195 metres, a
la prova reina de l'atletisme de fons... Crec que en aquell moment no
teníem gaire clar on ens posàvem, però ara, vist en perspectiva, està
clar que va ser una gran decisió. La veritat és que no seria capaç de
recalcular quants quilòmetres m'han fet falta arribar fins aquí (potser
és cert que una marató no comença fins al quilòmetre 30, però en
realitat són molts més els quilòmetres que et porten fins una
marató...), ni les hores d'entrenament al gimnàs, els exercicis de
força, core, propiocepció, etc. A tot això cal afegir també els
"sacrificis" amb la dieta, la cura del descans i milers d'altres detalls
que fan que això de córrer es converteixi en més que una afició: és
pràcticament un estil o una filosofia de vida.
Per
tant, la marató, per mi, es va iniciar el dia que vaig començar a
preparar-la, tot i que no faré aquí una crònica de tot això perquè no
acabaria mai! Em centraré a explicar l'experiència d'aquesta primera
marató, que per ser la primera, i a la meva ciutat, segurament quedarà
com la marató més especial de la meva vida (o ja ho veurem...).
El
matí va començar molt aviat diumenge. Pels volts de les 5:15 ens vam
aixecar perquè volíem esmorzar 3 hores abans (la sortida era a les 8:30)
com havíem fet en les altres curses mentrestant ens preparàvem, i no
volia canviar cap hàbit aquell dia tan important. Així doncs, encara de
nit, vam esmorzar (un àpat d'aquells plens d'hidrats, amb cereals,
torrada amb melmelada, etc.). En acabat, una dutxa per activar-me i em
vaig vestir i equipar (ja ho tenia tot preparat del dia anterior: roba,
xip, gels, la motxilla...). Com que el dia es presentava calurós, i ja
havia vist advertiments del perill de deshidratació en diversos fòrums,
vaig ser precabuda i vaig beurem un bon grapat de gots d'aigua i un
parell de gots de beguda isotònica abans de marxar de casa.
Quan
vam arribar a l'Avinguda de Maria Cristina vaig veure clarament que ja
no hi havia marxa enrera. Tot era a punt perquè 18.000 agosarats ens
disposéssim a recórrer 42 quilòmetres per la ciutat de Barcelona.
Agosarats o sonats, segons com es miri. Però tant si érem una cosa o
l'altra, tots érem plens de petites històries de superació, d'il·lusió,
de ganes, d'energia, d'hores d'entrenament... De l'esforç necessari que
ens havia de portar fins a la meta. Després de deixar les coses al
servei de guardaroba i de passar pel lavabo (no sé què ho tenen aquestes
coses que sempre has d'anar al lavabo 30 vegades última hora abans de
començar) ens vam posar a escalfar. Un rodatge suau, alguns exercicis
per deixar a to les articulacions i quatre estiraments actius. A les
8:15 em vaig dirigir al calaix de sortida i vaig esperar que arribés el
moment...
Primer
van sortir els més ràpids: l'elit i els que volien fer una marca
inferior a les 3 hores. Més tard vam venir nosaltres, el calaix de les
3:15-3:30. Es va sentir el tret de sortida i milers de paperets de color
blau van volar pel cel, que era clar i que enunciava que faria
moltíssima calor. Vaig començar a rodar i en poca estona ja enfilava pel
carrer de la Creu Coberta. De fet, els primers quilòmetres em van
passar molt ràpid, i aviat em vaig trobar tombant per Passeig de
Gràcia.
